Si hi ha una personalitat que ha excel·lit durant aquests primers mesos del que duim de 2024 ha estat Joan Bibiloni Pou -67-, no només per haver-se jubilat després d’haver realitzat una llarga carrera com a metge a la vall de Sóller, sinó també per haver aconseguit amb la seva primera novel·la “Li diré llibertat” haver quedat finalista al prestigiós premi Pin i Soler de narrativa en català atorgat en el decurs dels premis literaris Ciutat de Tarragona.
Bibiloni estudià a la Facultat de Medicina de l’Hospital Clínic de Barcelona per passar a treballar posteriorment a pobles com Felanitx, Porto Colom i Selva; per acabar arribant el primer de juliol de 1985 a Sóller, on ha duit a terme la resta de la seva carrera professional.

A més de metge, Bibiloni ha destacat pel seu amor a l’horticultura que ha tengut com a clar exponent no només el Jardí Mundani, en una parcel.la d’hort proper a la Font de S’Olla, sinó també dues entrades a un blog per escrit.

Pregunta.- Com sorgí la idea d’escriure “Li diré llibertat”?
Resposta.- Fa una desena d’anys -ma mare encara era viva- que em vaig interessar per conèixer com naixien els infants quan ella era nina. A resultes d’aquesta pregunta, ella em contà com havia estat el seu propi naixement -a casa i amb escassos per no dir cap mitjà-. Aquesta narració es convertí amb el pas dels anys amb l’inici de la novel·la; un inici que estava contat seguint l’estil de les rondalles populars. Tot i això, la narració va romandre en un calaix fins que anys després vaig decidir-me a continuar la història novel·lant-la. No tenia res programat en un principi i em vaig deixar dur per la dèria d’escriure. Una dèria que em va posseir fins a ultrapassar les 600 pàgines. He de dir que el procés creatiu, la inspiració va ser brutal un cop vaig començar a deixar-me dur per la narració.

P.- Quin temps li va dur escriure tota la història?
R.- Com ja he dit foren dos moments diferents: en primer lloc, les primeres pàgines fa una desena d’anys; mentre que la segona part, em va dur devers tres anys de feina.

P.- Per què decidí presentar-la als premis de Tarragona?
R.- Senzillament perquè aquí -a Mallorca- no em feien cas. La vaig presentar a dues editorials i a diversos concursos literaris sense cap resultat. He de dir que les editorials de Mallorca presenten un cert autoodi vers les obres escrites en salat. Fruit d’aquesta desagradable experiència mallorquina, vaig decidir-me a presentar l’obra als Premis Ciutat de Tarragona, on resultà finalista. Em sap molt de greu el menyspreu que aquí es té per la nostra forma de parlar i la seva expressió literària; sobretot perquè a mi m’agrada escriure així com xerram.

P.- Què sentí quan va saber que havia quedat finalista?
R.- Fou curiós perquè de tot d’una no me’n vaig ni adonar: quan vaig rebre el correu on se’m deia que no havia guanyat em vaig sentir decebut i vaig deixar la missiva en un racó sense adonar-me que també se’m notificava que havia quedat entre els quinze finalistes del total de 148 obres presentades. Vaig passar de la decepció a l’alegria. Quan vaig rebre el veredicte del premi, se’m demanava una opinió sobre el certamen a la qual vaig contestar que era una llàstima que no volguessin sentir a parlar de literatura escrita en salat. Poc després, un dels promotors es posà en contacte amb mi per comunicar-me que havia quedat finalista i que, a més, hi havia una editora interessada en l’obra. Us podeu imaginar quina fou la meva reacció! No m’importava tant no guanyar, com que una obra que estàs escrita en salat -ni que fos en paR.- fos presa en consideració. I mirau fins on he arribat.

P.- En la seva obra la cultura popular té una importància cabdal. Com ajuda als protagonistes?
R.- És vital per a la supervivència dels protagonistes perquè és a través de la cultura popular -gloses, rondalles i gastronomia- que poden mantenir viu el llegat dels seus avantpassats -transmès de la tia monja a la padrina, i de la padrina a en Tomeu-. A través de la cultura popular els protagonistes aconsegueixen preservar i mantenir la cultura mallorquina per molt enfora que siguin de Mallorca.

P.- Els protagonistes de la novel.la es veuen obligats a fugir de l’illa per poder tirar endavant les seves vides. És equiparable aquest viatge al que avui en dia realitzen molts d’africans en el seu camí cap a Europa?
R.- Vendria a ser el mateix: tot i que els protagonistes de la novel·la comptaren amb la sort de caure en gràcia al capità del vaixell i a la seva dona; que a més havien de menester dos mossets d’estable per a la travessia. Però avui en dia passa el mateix: són històries que es repeteixen. La gent fuig de ca seva a la cerca d’una millora de condicions de vida on poder viure en pau i tranquil·litat.

P.- La vida a la Mallorca rural de principis de segle XX era dura i tancada. Com la veu actualment?
R.- Per sort, aquesta vida ha canviat molt, sobretot els darrers vint anys. Avui en dia els joves pagesos -els pocs que hi ha- viuen immersos en la modernitat -màquines, internet...- i això els ha obert cap a una nova visió del món pagès -que segueix essent molt dur-. Precisament els meus podcast tenen molts de seguidors que són pagesos joves i que ara es troben llegint la novel·la.

P.- Essent una història bàsicament d’homes, què destacaria de les dones que apareixen a la novel.la?
R.- En línies generals, les dones que apareixen en la novel·la són més comprensives amb els canvis de mentalitat i gaudeixen d’una posició més empàtica que no la dels homes. Bàsicament són tres: na Joana -la mare del protagonista- és la típica dona pagesa amb “els ovaris ben posats” que diríem; una dona que no es deixa dominar pel seu home i que malgrat que no entengui la personalitat del seu fill, la tolera; la padrina, representa la cultura popular mallorquina; i finalment, dona Mercè és una senyora, culta, bona cuinera, que s’abocà de ple en la defensa i cura dels protagonistes, tant és així que acaba essent més que una mare.

P.- En la novel.la, només hi ha dues sortides a l’amor dels protagonistes: el suïcidi o la fugida. Això posa de manifest l’immobilisme d’aquella societat mallorquina?
R.- Clar que sí: ho feies el que et deien o no t’acceptaven. Era una societat masclista i immobilista: ara bé, cal dir que encara ara hi ha molta gent amb aquesta mentalitat retrògrada. No es tolerava ni la diferència ni la dissidència.

P.- Què representa la figura del conco per al protagonista?
R.- Vendria a suplir la figura del pare: un pare que es comporta amb en Tomeu com un monstre a qui tota la família li té por. El conco és un personatge empàtic perquè havia passat per la mateixa experiència, però s’hi havia resignat. Per a en Tomeu és l’únic punt de comprensió i la persona on troba recolzament total.

P.- Com es documentà pel que fa al viatge en vaixell a Cuba i al tema de l’esclavatge?
R.- Bàsicament cercant informació a internet: no us podeu imaginar la quantitat d’obres que vaig consultar i les hores que vaig dedicar a la documentació. Consultant tot tipus de llibres que parlaven de les embarcacions de l’època: passatgers, departaments, estaments i les seves relacions... Igualment vaig fer amb el tema de l’esclavatge.

P.- No creu que l’obre peca d’un excés de pessimisme?
R.- No, no la sent gens pessimista. Sobretot perquè els protagonistes poden acabar vivint la seva història, sobretot durant el viatge en vaixell, crec que són completament feliços.

P.- Aquesta novel·la té 600 pàgines. Creu que això serà un inconvenient de cara als lectors més joves?
R.- Crec que aquesta gruixa els farà una mica de por, perquè estan avesats a un altre tipus de lectura, més curta i concentrada. De tota manera no crec que hi hagi ningú menor de 20 anys que l’hagi llegit -almenys no en tenc cap notícia al respecte-.

P.- Té alguna altra novel·la en marxa?
R.- Ja ho crec: ja tenc la segona part d’aquesta història completament escrita. Girarà al voltant de la vida dels fills dels protagonistes. Per cert, l’he presentada al Premis Ciutat de Tarragona d’enguany. Vull deixar clar que són dos llibres que es complementen però que es poden llegir completament per separat.

P.- Quines crítiques ha rebut de “Li diré llibertat”?
R.- En un principi, totes han estat satisfactòries. Tant és així que els editors ja estan pensant en possibles noves edicions. Tal vegada hi hagi algun homòfob que hi tendria alguna cosa a dir; però, per sort, aquesta gent no sol llegir gaire.

P.- Ha provat altres gèneres literaris?
R.- En la novel·la hi ha poemes i rondalles. Però no he provat ni l’assaig ni el teatre.

P.- Té alguna mania especial a l’hora d’escriure?
R.- Al principi ho feia amb una màquina d’escriure de mon pare; però d’ençà que vaig comptar amb un ordinador no he emprat altra cosa. Escric a totes hores, sobretot quan m’agafa la dèria d’escriure que perd, fins i tot la gana i les ganes de dormir.

P.- Per acabar, el fet d’haver-se jubilar recentment; li permetrà aprofundir més en la seva faceta creativa?
R.- Totalment: ara em podré dedicar a aquesta faceta meva que m’absorbeix per complet un cop les “muses” em sorprenen.